Lyrics

"40-100"

*«Cants del Riu que Desperta»**

**(Estrofa I)**
El bosc no plora quan la destral canta,
trenca l'espill quiet de les aigües estancades.
Sota l'escorça dorm un mar antic,
setejant esquerdes, d'arrels trencades,
per beure el plor dels núvols oblidats.

**(Estribill)**
*No és traïció talar allò que ofega el corrent,
ni heretgia domar el cabal amb dics de llavor.
El riu sap que el seu cant no és línia recta:
és espiral de fang, empremta d'estrelles caigudes.*

**(Estrofa II)**
Els dics no són presons, són ponts d'alabastre,
on l'ànec roig teix el seu niu al filferro.
L'àliga dibuixa mapes en el vent calent,
i a la sorra que crema, la duna xiuxiueja:
«Sóc filla de l'huracà, mare de l'immanent».

**(Pont)**
El foc no demana perdó al bosc que devora,
ni la llavor jutja el vent que l'arrossega.
A la cicatriu del tronc, neix un món nou:
aranyes que beuen rosada de metralla,
i a les nits sense somni, la terra canta la seva pregària.

**(Estribill)**
*No és traïció talar allò que ofega el corrent,
ni heretgia domar el cabal amb dics de llavor.
El riu sap que el seu cant no és línia recta:
és espiral de fang, empremta d'estrelles caigudes.*

**(Estrofa III)**
El Mediterrani bull secrets en la seva caldera,
i a les seves ones embriagues, la vespa beu la por.
No hi ha ressaca a l'alba, només arrels nues
que teixen xarxes amb els ossos de l'hivern:
un himne de saba que ningú podrà cremar.

**(Coda)**
*Viatger, si veus un riu sense ombra,
no plantis banderes al seu llit d'espines.
Aprèn el dialecte de les pedres que sagnen,
i a l'esquerda del món, balla amb les ribes.*